Esparreguera i l'Elisir d'Amore

Vet aquí una vegada un poble orgullós de la seva gent. N’estava tant que honoraven a Déu amb una Passió anual per donar-li enveja al mateix Messies.  I, ja posats a fer, l’Escola Municipal de Música i Dansa també s’engrescà amb el Messies de Haendel, la Carmina Burana, la Carmen, un Magnificat de Sant Bach i L’òpera dels tres rals!

Un poble tant a la vora del nostre com Esparreguera –amb festivals d’arts escèniques, entitats com la Fundació Lizaran, i teatres populars com La Passió– hauria de servir com a model per les viles de la rodalia. La nostra, en canvi, s’estima més llogar de tant en tant alguna estrella de segona fila d’edicions pretèrites d’Operació Triumfu per allò de fer cultura, i tal.

Ara, per complir els seus trenta anys, l’Escola Municipal d’Esparreguera ha arriscat temps, diners i, sobre tot, moltes il·lusions en un projecte tan difícil com és la posada en escena d’ una òpera de Donizetti.  Per sort han escollit una obra que, tot i ser un divertiment, no es pot considerar menor en el currículum del seu autor. L’Elisir d’Amore no serà una Lucia di Lamermoor, està clar, però li deu molt a la influència del mestre Rossini.  Ni tampoc està a l’ alçada del muntatge que Mario Gas va fer recentment al Liceu de Barcelona, amb les veus de Maria Bayo i Rolando Villazón.

Però així com aquesta va servir per donar a conèixer al tenor mexicà a terres catalanes, a les dues funcions d’Esparreguera es va descobrir una veu a tenir ben present en el futur:  Carles Prat.  El noi, que en principi formava part de la Jove Orquestra Simfònica de l’Anoia (dirigida amb frescor i perícia per David Riba) en qualitat de contrabaixista, va provar de substituir a l’inicialment programat Pep Torras en el paper de Nemorino degut a una inoportuna malaltia que li impedia cantar. El jove Carles ca aprofitar com Déu mana la seva infantesa com a escolanet de Montserrat!

En només tres dies abans de l’estrena, en Carles va fer seu el personatge de Nemorino. Tot i que no havia pogut memoritzar tot el text, va sortir a l’escenari amb el llibret a la mà, donant un aire d’intel·lectual tímid i apocat davant de l’efervescència de la seva estimada Adina, interpretat per Íngrid Ustrell.  Que el seu Nemorino doni de tant en tant i amb molta naturalitat una ullada al llibre fa pensar en un ratolí de biblioteca ingenu i innocent que només coneix el món per les coses que ha llegit.  La química –l’alquímia, tractant-se d’un elixir d´amor– que es desprèn quan comparteix escena amb Adina és meravellós!  Veient aquest tàndem és inevitable recordar altres parelles del cinema clàssic, gènere screwball comedies, com Tracy-Hepburn, Streisand-O’Neil o Grant-Stanwyck.

Ja que el pes de L’Elisir d’Amore recau quasi tot sobre el personatge del Nemorino, la direcció escènica (a càrrec d’Enric Martínez) va optar per repartir la veu en dos cantants, sent a la segona part interpretat per Miquel Humbert.  Aquest canvi no només afecta al registre –que guanya en coloratura i força i el fa tornar “més viu”–, sinó que també provoca una variació psicològica en el personatge, com si els efectes secundaris del fals elixir que s’administra l’haguéssin transformat ara en un gat moix i vell (o envellit, a tenor del contrast d’edat...).  Humbert va recrear un Nemorino més expressiu i confiat, més deixat anar, totalment oposat a la fragilitat emocional del de Carles Prat.  Malgrat tot, les arts de l’Humbert no fan oblidar el record de l’altre Nemorino.

Íngrid Ustrell fa una Adina àgil, molt rica de veu i matisos, però és també una actriu genial.  Es mou amb soltesa i fa del seu personatge algú molt creïble i estimat.  Íngrid és Adina, com ni fet a mida!  Aquesta vilatana rica, que se’n riu del seu company però que alhora s’entendreix per ell, s’enrabia molt convincentment quan Nemorino (el segon) es fa als seus ulls l’indiferent. És, sens dubte, la millor veu de tot el repertori, però amb tot i això deixa molt d’espai als seus col·legues en els duets i diàlegs, quedant-se en un segon pla quan s’escau i de forma força dissimulada.  En poques paraules (tres, de fet):  Brava, brava, bravíssima!

Apart de la notable fortuna de disposar d’un cor com el que dirigeix Alicia Prieto, aquest Elisir compta a més d’un intervenció molt breu però encantadora de la Mercè Guarro, qui s’encarrega de donar vida a una picarona Gianetta. Traient profit d’una veu menys atiplada que la de la seva amiga Adina, la cantant dóna més èmfasi a l’actuació, encomanadament divertida en el joc de seducció burleta d’un begut Nemorino. A la companyia (és a dir, entre els alumnes de l’Escola que fan possible aquesta graciossísima obra) no només hi ha bones veus.  A L’Elisir desfilen també uns actors collonuts, quelcom habitual en un poble colrat en escena després de tants anys de passions, llinatges i sagues familiars relacionades amb la faràndula.  Jaime Arroyo i Dani Casas, en els seus esforçats papers d´el sergent Belcore i el doctor Dulcamara, demostren ser dos actors de campanes, i val la pena seguir-los la pista.   

Estem parlant d’una obra aixecada amb l’empenta d’un grup amateur de boixos pel teatre i la música (l’òpera seria la simbiosi), amb més ganes que recursos i més amor que afany de lucre.  Aquest Elisir res té a envejar els espectacles de vegades un xic rancis que de tant en tant presenten els Amics de l’Òpera de Sabadell.  Aquells són professionals i aquests, pel contrari, només uns afeccionats... uns “afeccionats” que cal remarcar entre cometes, capaços de fer-se el vestuari, els decorats, els sots-rètols i els efectes (un cel estelat amb núvols que passen, per exemple, un riu i una font que raja enmig de la plaça, o el pas de les hores representat en el treball constant de l´amo de la taverna) amb les úniques eines de casa i molta, molta imaginació.

Aquesta gent ha trencat tots els tòpics de les grans capitals, que consideren encara amb el seu centralisme antropomètric al vilatà posseït per un esperit ferèstec i pagès.  A Esparreguera, la cultura és de tots/es i fet per tots/es, no la que s’imposa des d’institucions i per patums de la gauche divine i buròcrates amb corbates.  “Els de poble” li poden passar la mà per la cara a més d’un pixapí, L'Elisir ho prova.  El repte està a l’aire. Tant de bo la veiéssim aviat a El Progrés de Martorell, perquè miracles com aquests no s’acostumen a veure –ni viure– gaire sovint, per desgràcia.

Iván Sánchez Moreno