Josep Carol i Archs (Martorell, 1929) és ras i curt, fins que algú no demostri el contrari, el millor escriptor martorellenc viu. Resident a Barcelona des de fa una pila d'anys, parlo amb ell de la seva activitat literària i de la seva visió de l'ofici d'escriptor.

-Josep, tu ets un lector empedreït, oi?
Ni un sol dia a la meva vida sense un llibre a les mans. Hi ha hagut temporades en què he llegit un llibre per dia. Autors de tots els gèneres i de totes les èpoques i països. A la meva biblioteca tinc uns 9.000 títols.
-Mai no has cregut gaire en les escoles d’escriptura. Per què?
La intel·ligència, la imaginació, la sensibilitat, en fi, el dot creador, es té o no es té. Es neix amb ell i res ni ningú no pot inculcar-lo. Ara bé, a les escoles d’escriptura poden donar bons consells complementaris: lectures, temes a escollir, detalls de perfeccionament... Però mai no poden ensenyar a ser escriptor. La potència creativa no es pot ensenyar.
-Com és que et vas engrescar amb la literatura i no vas exercir d’advocat?
Als 15 anys vaig guanyar un concurs de contes convocat per la diòcesi de Barcelona, que anys més tard guanyaria Montserrat Roig. Érem 800 participants i aquell dia -28 d’abril de 1945- vaig veure clarament que el meu destí era la ploma. Vaig estudiar Dret perquè el meu pare, amb molt encert, em digué que viure de la literatura era dificilíssim i calia tenir una base econòmica. La carrera la vaig fer sense cap vocació i la vida me l’he guanyada per camins aliens al món jurídic.
-És fàcil viure de l’escriptura?
Ja et dic: dificilíssim. Ara no tant, és veritat. A mi no m’ha preocupat mai això. Les lletres són per a mi una apassionada vocació i no una forma de guanyar-me el pa. D’aquí que només escrigui quan sento la necessitat imperiosa de desenvolupar un tema que m’obsessiona i treure’l fora. És com un part per a una dona. Mai no he escrit per complir un encàrrec o complaure persones o idees, sinó solament pels meus pensaments, sentiments i sensacions, amb plena sinceritat, encertat o no.
-Creus que els escriptors actuals en català estan a l’alçada dels precedents?
Ara hi ha més gent que estudia, que viatja, més informació i relacions, més concursos i més editorials. Tot això esperona a escriure i, per tant, hi ha més quantitat d’escriptors que mai. Quant al nivell conjunt, és millor que abans, si bé no hi ha la constel•lació de grans estrelles. No veig que ara coincideixin figures semblants a Pla, Sagarra, Riba, Carner o Eugeni D’Ors.
-I els escriptors en castellà?
Exactament igual. Més quantitat i un nivell conjunt com mai, però no hi ha un equivalent a Unamuno, Baroja, Ortega, Machado, García Lorca o Miguel Hernández. Succeeix el mateix en totes les altres arts. Vivim temps de pobresa creativa, amb una excepció: l’arquitectura, que s’ha convertiten el gran art actual.
-Alguna vegada m’havies comentat que la literatura és meravellosa, però que al món literari hi sovintegen les ganivetades.
L’escriptor treballa amb el més important i elevat material: la paraula. I necessita de la imaginació, l’observació, la intuïció, la intel·ligència i la cultura. Aquesta combinació és una festa per a l’esperit i de l’esperit. Plaer de plaers. Mes hi ha el món literari: competitivitat, enveges, incompatibilitats personals i ideològiques, diferència de valors, lluita d’interessos...
-Et reca no haver pogut publicar algun llibre que voldries treure?
A banda de nombrosos articles en diaris i revistes d’arreu d’Espanya i alguns països americans (Mèxic, Colòmbia i Veneçuela), he escrit dotze llibres i me n’han publicat onze. Tan sols una novel•la, titulada El hombre infinito, resta inèdita. És molt original i díficil, i comprenc que les editorials, malgrat reconèixer els mèrits del llibre, temin el fracàs econòmic. Massa minoritària, em diuen. Sé que dintre de vint o trenta anys –jo no ho veuré– algú la publicarà.
-Quins consells donaries als escriptors ambiciosos?
Fidelitat a si mateixos, buscar l’excel·lència i no portar pressa.
-I als que no ho són tant, però els agrada escriure?
Mentre s’escriu se sent un immens plaer i aquest és el millor premi. Que llegeixin molt i molt bo, que escriguin moltíssim i corregeixin sense por –s’ha de ser molt dur amb un mateix– i viure al màxim. La missió de la literatura és recrear la vida, segons la visió de cada escriptor.