Pablo Ruiz28/09/2011Fins el 16 d’octubre es pot contemplar al Museu Picasso de Barcelona una exposició original i interessant que vol recrear en el marc de l’evolució pictòrica de Picasso de quan va arribar a París i va rebre la influència (1900-1907) d’un reguitzell de bons pintors de l’avantguarda d’aquells moments. Tenia la formació acadèmica i la clàssica de l’imposició del seu pare, professor de pintura, com també havia assumit l’escola catalana de l’època en el sentit dels precursors moderns. No es tracta de copiar i imitar sino de poder assumir els millors aspectes que la resta aporten. Pablo Ruiz va realitzar un esforç enorme en l’exigència d’absorvir la tècnica puntillista, deixar d’expressar el color per sí mateix i no reomplir un dibuix previ figuratiu tot en una velocitat espontània sense racionalitzar excessivament. Aquesta trempera li va durar poc. La por enorme a resoldre la bona obra amb la improvisació pictòrica dels pigments dirigits per la sensibilitat i la intuïció va fer que aviat formalitzés el producte d’imitació de la realitat mitjançant la clàssica tradició, tot això a les portes de l’abstracció històrica. La impotència de P.R. Picasso davant l’activitat fevril de Van Gogh és enorme. Aquest aporta al màxim dels recursos sense abandonar l’aparença formal figurada. El malagueny es llança a la piscina cruel mitjançant excel·lents provatures d’enorme validesa excepcional, però, no vol morir de gana i sense èxit en vida com l’holandès. I posa fre a la disbauxa i bogeria genial, empra la racionalitat sensual del plaer de les dones. I triomfa carnal i econòmicament fins a una edat avançada. Si depens del gust popular acabes sent un indicador endarrerit en lloc d’avançat. Molt sacrifici per estar a gust amb el personal mediocre i vulgar condiciona o no veurà un pam més enllà del És com despullar el gat. Cosa impossible si té ungles i les ensenya aviat. Si vius dins una necessitat mai en sortiràs de cap altra. Com omplir el got i crear-ne un altre. Aquesta és | |||