The Wall

Fa quinze dies vaig patir la regressió més intensa al territori de l'adolescència que he ofert en molt temps. M’explico. 21:30. Palau Sant Jordi. Roger Waters. In the flesh, el  tema que obre un dels millors àlbums de la història de la música del segle XX, comença   a bombardejar-me la ment amb fotografies del passat. Em veig escoltant en els meus primers walk-man el que jo creia que era el millor grup d'aquella època. Pink Floyd, un nom que mai vaig saber exactament què volia dir, però que va donar un sentit al sense sentit d'una edat com és l'adolescència.

I el mur. Immens. Impenetrable. Un mur   protector que m’aïllava en els pitjors moments, que em protegia de l'abandonament, dels dubtes, de la incertesa del futur. Era l’any 1979, quan la realitat començava a mossegar amb força i em deixava perplex davant d’uns adults que potser havia mitificat massa. Veure el món en una mena de contrapicat cinematogràfic feia que la perspectiva estigués molt distorsionada. De mica en mica, el punt de vista es va igualar amb qui creia indestructible i aquella visió no va acabar d'agradar-me massa.

Uns anys després va arribar la pel·lícula. Alan Parker va rodar aquella fantasia al·lucinògena que ja havia vist abans projectada en la obscuritat de la meva habitació, quan Nobody Home es clavava a l'ànima sense misericòrdia. Allò va ser una epifania. Pink Floyd i cinema.  Pink Floyd i una pantalla enorme. Era una època pre-VHS. Durant un mes vaig anar a veure-la una o dues vegades a la setmana. A l’antic Palacio del Cinema, al Bosque... Buscava aquelles imatges, que fomentaven tota una vocació per l'audiovisual, com un addicte ho fa per tancar els seus circuits de recompensa.

29 de març de 2011. Palau Sant Jordi. El mur ocupa tot l'espai entre ambdues graderies. Comença el somni. Focs d'artifici. Un avió s'estavella a la dreta de l'escenari. Figurants disfressats de nazis tunejats; ninots de mares sobreprotectores; professors castradors; dones luxurioses; víctimes de guerres i soledats; nens orfes; capitalisme enlluernador; dogmes; totalitarismes; drogues; martells opressors; projeccions d'animacions en 3D  que sotmeten la teva capacitat d'enteniment i que, al mateix temps, controlen amb eficàcia el teu motor emotiu; centenars d'estímuls sonors; melodies i lletres que et saps de memòria; paisatges visuals que t'abandonen a una llàgrima furtiva, el meravellós solo de guitarra de Comfortably Numb que perfora el teu cor sense cap mena de compassió, el judici ... i, al final, el mur cau entre un soroll insuportable. Surts del somni. Algú ha programat el despertador a mitjanit. Les portes obertes del Sant Jordi et regalen la visió d’una Barcelona que busca els seus propis somnis. I tu... allà... sol... has dictat sentència: el temps és un cabronàs. El temps i la seva malaltissa capacitat d’anunciar que tot és efímer. The child is grown, the dream is gone. And I have become comfortably numb. El nen ha crescut, el somni s'ha anat. I jo em sento insensiblement agust.