Privilegis

Em trobo sota l’arbre del penjat pakistaní i de la parada de l’autobus apareix un curiós, i fins i tot, personatge estrany, baix quelcom minusvàlid, amb bigoti negre i perruca rojenca, prim però carregat d’un parell de bultos enormes -espècie de improvisades borses- i una crossa d’alumini. Gesticula i fot la bronca a l’aire perquè una senyora l’ha enganyat en la direcció a prendre cap a l’estació del Carrilet. Recullo la informació i li indico la bona direcció per a salvar-se. Fot pena. Camina animós, però amb un ritme trepidant. Quin humor tenen certs individus de la nostra espècie.

Penso en ajudar-lo, però, parat contemplo com s’allunya. Al poc, després de creuar un pas de vianants, l’home està estirat sobre les llambordes del paviment com si volgués salvar-se nedant. Enmig del parell d’enormes es mouen petites cames i braços. Decididament arribo al lloc de les quatres coses tirades (pal, bossa forrada de plàstic amb anses, individuo de pel·lícula de Papini i un volum gros i pesat sense on agafar-ho) i recollint la més difícil l’acompanyo cap a l’estació de ferrocarril. En el transcurs de la passejada l’home no para d’explicarme coses amb considerable entusiasme. Per on respira aquest ésser humà?

Me he escapado del neuropsiquiátrico, voy a Plaza España y de allí en autobús a Badalona. Me tenían atado. Quiero salir de la metadona. La culpa no era mía, es cosa de la juventud, que ya va a otro rollo. Es usted muy amable. Parlo català, eh! Tengo que ponerme los dientes de la boca que ya estan pagados”. Jo pensava: calla d’un cop, respira i camina sense fotre’t de cap a terra un altre cop.

Creuem la carretera de l’antiga N-II i aterrem a peu de la torre-ascensor, un empleat uniformat ens esperava. Pregunta quan val el bitllet i jo no porto ni un duro a sobre, ni documentació (com sempre) doncs m’havien servit un cafè curt, excel·lent i a la crema a pagar demà. Baixo corrent al meu enllaç a la borsa i es realitza una operació d’entrada accional a TV-5 doncs demà pagaran dividents. Amb la sort, uns cinquanta euros nets de pols i palla. Això sí, des de l’interior el senyor em va allargar la mà per acomiadar-nos.