Ara és l'hora

Sí, amics, ara és l’hora, d’aquella tan esperada hora en què es podrà recomençarla nostra història després d’un parèntesi de tres-cents anys d’ocupació estrangera que ha impedit que el nostre poble creixés amb normalitat. Gràcies a un partit grup de patriotes, el Parlament ha admès a tràmit la petició que es pugui discutir el dret a la declaració d’independència.

Ja podrem veure, doncs, com ses senyories els diputats es disposen a escolar l’exposició de la qüestió amb el detall ben minuciós dels principals pros i contres de l’esperada declaració d’independència que permeti recuperar la nostra llibertat. En aquesta ocasió, demanaria als diputats que escoltin amb la mateixa atenció i que no se’n vagin al bar a esperar que acabin els discursos per a tornar a la Sala a votar el que els portaveus indiquin, ignorant què s’ha dit en els malaguanyats discursos.

Encara els demano una altra actitud a tots els diputats de tots els partits i és que decideixin superar tots els a prioris que inconscientment els situen en una posició determinada i obligada des del seu banc habitual. Per una vegada, que facin l’esforç de prescindir de condicionaments de partit, d’amics i d’adversaris, i que decideixin pensant només com a ca-talans, com a patriotes, com a ciutadans plenament normals, és a dir, lliures, defensors de la llibertat i rebutjant tota mena de submissió a qualsevol dictat estranger.

Només així, ben predisposats a actuar amb normalitat com actuen els polítics de qualsevol altre país del món, és a dir, actuant com a patriotes, sense deixar la més mínima possibilitat de comportar-se com a botiflers, serà vàlida i autèntica la decisió final. Actuar com a botifler, com seria el cas del membre d’un partit espanyol que ha de ser fidel al seu partit, l’obligaria a ser traïdor a la pàtria ja que s’està plantejant que Catalunya recuperi la seva sobirania.

En el futur de la república catalana és evident que hi ha d’haver partits diferents, però seran partits catalans que només lluitaran per la prosperitat de Catalunya i no pas a les ordres dels partits estrangers. Aquesta és la normalitat que impera arreu excepte a la Catalunya actual, per causa de l’anòmala situació d’una colònia amb una certa autonomia reglada per un estatut permès per la potència colonitzadora que explota l’activitat dels seus súbdits, els permet de viure amb la il·lusió que es governen sols, pobres ingenus, i no s’adonen que són enganyats i obligats a pagar el beure.