Arles, 1888

El llit de V. Van Gogh plora. La llàgrima que cau és vermella de sang. Aquesta imatge perdura com un crit de guerra. L’obra és de dimensions reduïdes –avui dia s’empren grans transatlàntics però no transporten gran cosa-, està penjada en l’altell lateral d’una antiga estació de tren a París i s’utilitza com a contingut museístic. La gota es desprèn dels llençols i s’inclina a caure al parquet de l’habitació.

Aquesta habitació és la seva nau espaial, un viatge a l’infinit de circumstàncies i la té decorada amb elements necessaris, tan pràctics i útils com espirituals: cadires, quadres, palanganes, etc. El viatge per la Terra resulta massa llarg i la projecció subjectiva omple els espais mal alimentats domèsticament parlant. Jo penso amb whisky escocès de l’illa d’Skye (Talisquer) després d’atipar-me de xocolata trufada. Ell amb patates bullides amb aigua afrancesada. Pels vidres de la finestra entra el groc espiritual que ha d’il•lusionar, per contrast complementari amb l’ombra alilada de l’habitacle nocturn. L’habitació on va morir no és aquesta, hi vaig ser-hi, feia por la grisor i la finestreta-xemeneia única que donava contacte amb l’interior.

El fons del parell de retrats (dualitat unificada: home-dona) és de color verd. La humanitat canviarà, ara calladament només mirant on reposo. El silenci de l’escuet mobiliari és com el de la crisi actual de l’especulació immobiliària mundial versus els bancs privats que tots paguen a través de rescats estatals. La taula per menjar omple un racó i està a punt per uns quans àpats. La mundial només per una eterna minoria. La gota de sang està a punt de caure.