L'himne del Madrid és satànic

No sempre paro atenció en les lletres de les cançons. Suposo que es tracta d’un mecanisme de defensa perquè, a vegades, semblen escrites per alguna persona dopada amb una àmplia varietat de estupefaents. Però, de totes les cançons d’aquest caire, la més surrealista és l’himne del Madrid. Deixant de banda que la musiqueta sembla del NODO, el que em deixa més en fora de joc que Sergio Ramos en una biblioteca, és el seu contingut poètic.

L’himne comença amb força: de las glorias deportivas, que campean por España. Em sorprèn el verb campear. He buscat al diccionari de la Real Academia Española de la Lengua i la primera definició em deixa esbalaït: dicho de los animales domésticos: salir a pacer. Suposo que l’autor d’aquesta magnífica composició es referia a l’accepció número sis: dicho de un ejército. Salir a combatir en campo raso. Què volen que digui. Comparar un equip de futbol amb un exèrcit diu bastant de la filosofia del club. M’estimo més cantar allò del: “ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana”. Molt més bonic. Després, l’himne t’obliga a cantar una frase digna de Cañita Brava (recorden a aquell friky?): va el Madrid con su bandera, limpia y blanca que no empaña. Ja sé que era necessari que rimés amb España però... no és una mica cursi? Tanmateix, en aquest cas, defensaré a l’autor. I és que resulta molt complicat trobar una rima amb España. De fet, els catalans ho estem intentant des del 1714 i no ens en sortim. Emocionats pels dos famosos ¡Hala Madrid! ens submergim a l’instant  més poètic: noble y bélico  adalid, caballero del honor. Quin deu ser el percentatge de madridistes que conegui el significat de la paraula adalid? Suposo que és el mateix que el que sap veure les virtuts futbolístiques de Benzema (més conegut com a “Benzemalo”). Doncs un adalid és un caudillo militar. Neguen la seva vinculació amb el règim franquista i l’himne té més missatges críptics que El Codi Da Vinci.

Quan acaba la bèl·lica tornada és hora de la demagògia: enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano, sin envidias ni rencores, como bueno y fiel hermano. Sergio Ramos sempre ho fa. Dóna la mà i, si cal, fins i tot bufetades. Sin envidias, ni rencores. Sembla que hagi definit perfectament el periodisme que practiquen els diaris As i Marca. No obstant, l’estrofa més hilarant és la de: los domingos por la tarde, caminando a Chamartín, las mocitas madrileñas, las mocitas madrileñas van alegres y risueñas porque hoy juega su  Madrid. Sort tenim els culers que a l’himne del Barça no es fa cap referència a les mocitas barcelonesas que caminen al voltant del Camp Nou per la nit. Més que res perquè no són mocitas. La seva veu té la mateixa tessitura que Carmen de Mairena. Per cert, un amic m’ha dit que si reprodueixes l’himne del Madrid al revés (tal com es fa al film L’Exorcista) es poden escoltar missatges satànics que afirmen que Mourinho és l’anticrist. Però m’ha assegurat que únicament funciona el 28 de desembre.

 Àlex Ribes