El dret a recuperar la independència del país, perduda aviat farà tres-cents anys, és un tema que durant molt de temps ha estat absent de converses, discussions i debats. Senzillament, no se’n parlava i quan algú s’atrevia a recordar-lo, en raríssims casos, tot seguit se’l feia callar qualificant-lo de somiatruites i de perdre el temps amb quimeres absurdes. I és que l’opinió més estesa entre els catalans és que Espanya no es conformaria a perdre la font abundosa dels seus recursos. Encara hi havia una altra raó per a fer desistir de plantejar aquesta qüestió i és el convenciment que, indiscutiblement, si algú s’atravís a fer un pas en aquesta direcció, l’exèrcit espanyol es posaria en moviment sense esperar ni mitja hora. A part d’aquestes raons, encara hi ha una motivació, que cada dia semblava pensar més, com és la gran quantitat de botiflers, decididament partidaris de continuar amb l’ocupació actual pels motius que sigui, més o menys admissibles.
En aquests moments, el panorama és força diferent. Gràcies a un petit grup de diputats bon patriotes, el Parlament ha admès que la qüestió sigui discutida i votada en unes sessions que seran històriques i tant debò siguin decisives. Tanmateix, encara que voldria que realment el resultat de la votació fos contundent i indiscutible a favor de la independència, gairebé m’atreviria a dir que el resultat no serà el més important, però la qüestió més important, arribat el moment de la votació, per a mi, és la posició, l’actitud dels partits.
En efecte, seria una llàstima, i de fet seria una traïció al poble català, que els partits imposessin la disciplina de vot, ja que falsejaria totalment el pensament de ses senyories. De fet, en aquest cas, quan arribi el moment que els diputats representants del poble hagin de votar, no poden ni imposar disciplina de vot, ni tan sols n’hi hauria prou amb deixar llibertat de vot. En aquest cas, cada diputat ha de poder votar d’acord amb la seva consciència i, per això, només hi ha un camí, una sola possibilitat, que és el vot secret i que ses senyories dipositin el vot amb total llibertat i sense haver de rendir comptes o haver de donar explicacions a ningú.
En aquesta ocasió, imposar disciplina de vot seria un insult a l’honestedat dels diputats, seria tractar-los com a un ramat d’ovelles que necessiten un pastor que les meni, i no ho són. Són persones amb criteri i prou intel·ligents i responsables que no necessiten que ningú els dicti què han de fer.
