El periodisme actual s’ha apoderat pels despropòsits i els actors del relat periodístic són aquells qui destaquen per l’insult i la calúmnia. El poder de l’audiència està portant la informació adreçada als ciutadans en destacar allò insignificant fins a convertir-lo en titular o portada d’un diari. Aquesta setmana, ha estat notícia un comentari del número 2 del PP a Martorell, Vicente Casal al facebook. Casal
va escriure que “en un país seriós, [Saura, Boada, Herrera i Zapatero] serien a la presó, a les galeres, a Sibèria, Guantánamo o Auswitch”. Una sentència del tot rebutjable, però que ha provocat, durant un parell de dies, ser a l’ull de l’huracà pel ressò que n’han fet els mitjans de comunicació. Mai el PP de Martorell hagués imaginat publicitar a un dels seus candidats. I amb Casal ho ha aconseguit. I ho ha fet perquè els mitjans han caigut a la trampa.
Aquesta editorial vol ser una reflexió sobre cap a on anem a l’hora d’informar als lectors, oients o telespectadors? Perquè són notícia, gairebé sempre, sentències com la de Casal? Perquè ocupa línies de diaris, omple tertúlies de ràdio o missatges a través de les xarxes socials? Cap a on va aquesta societat? Cap a on anem els mitjans de comunicació? Destaquem aquell relat que no aporta res positiu a la societat? Posant l’exemple de Casal: què ens aporta destacar un comentari com aquest? Res. Des d’aquí considerem que la frase de Casal no és notícia. I menys, extreure una frase d’una conversa a través d’una xarxa social. El mètode el podriem qüestionar de valent, però situar a Casal en la primera línia informativa és fer un favor flac a la societat. Prou de donar titulars a cops de frases que no mereixen ni una sola línia d’un diari ni un sol segon d’una ràdio.
On és la cultura de l’esforç? On són els valors de la societat? Perquè els mitjans tendeixen a destacar, gairebé sempre, el que aporta conflicte, que genera antipatia i que provoca un discurs pobre? El periodisme està malalt i tocat. Enlloc de dedicar titulars a persones que treballen en positiu per la societat, que penquen per sortir de la crisi, que busquen solucions i que generen il·lusió, els mitjans s’entesten a posar de relleu un relat que no porta res a ningú. Reflexionem i no caiem al parany. Si volem girar la truita, cal que el reflex de la societat sigui ben diferent.
