Segurament és una enorme sort el reconeixement que una Acadèmia com la sueca doni a un escriptor peruà com en Vargas Llosa, que a més d’utilitzar l’idioma espanyol bàsicament es va realitzar com a tal a la ciutat de Barcelona amb les vivències i contactes necessaris en una època daurada catalana davant les forces vives del franquisme en la seva etapa ja decaient i on l’idioma aborigen encara estava perseguit oficialment des de la capital de l’Estat contradiccions culturals que de l’excel professional de Carmen Balcells i l’editor Bassal van anar empenyent aquest home de front neta i celles espesses de voluntat que, amb un nas escudrinyador i dents frontals agressives va ser capaç de crear diferents novel·les retratant àmbits socials on la lectura social i especialitzada i anava trobant sort fins a arribar a aquest premi Nobel posterior al pesat Cela que ningú ja el recorda ni vol tornar a rellegir encara que també senador per Espanya al llatinoamericà va voler provar fortuna políticament de president del Perú corrupte que sempre va resultar estrany com per cometre errors quotidians de vanitat en terrenys materials on la ment gairebé no pot volar suficientment per aportar novetats estilístiques en un ofici bombardejat arreu i sempre més enllà del reconeixement racionalista d’una descripció periodística tan viva ja en el pla de cada dia, democràtic dels països que mengen tres vegades: del matí al vespre enviant l’exèrcit a controlar les matèries primes que no canvien de ma ideològica terrenal i en aquest pla, la catedral en va caure de les mans pel to feixuc i reiteratiu i en l’anàlisi de la seva cursa personal molt interessant per a tractar-se d’un producte anecdòtic de casa en moments del tot difícils per a tothom mentre que ara l’olla bull a gust dels arribistes controladors establerts i ningú s’immuta de les banalitats fins i tot quan la principal distribuïdora de l’aliment català plega veles amb picardies empresarials i distribuint pa amb tomàquet davant de la divertida televisió.
