A la memòria d'en Jaume Vidal i Cuscó

Fill del Carlus i la Serafina i del Martorell de principis del XX, en Jaume Vidal Cuscó, de cal “Sordet” i de cal “Cacahuet”, va néixer el 1928. Va tenir un amor (la Montserrat), una filla (la Mercè), un gendre (el Ramon), un nét (el Jordi) i un germà (el Fermí). I també va tenir una colla de parents i d’amics. De quan eren petits. De la mili. De la carretera. Del Bar Manel. De pagès. De la Vila. Del poble. De tota la vida.

Tenia moltes “sortides de cabaguet”. Sabia qui era “un pobret” i qui estava “fet i deixat estar”. Que n'hi ha que et demanen que  “mentre reposes, portis totxos”. I que “corrent no s’arriba enlloc”. I fins l’últim moment, quan li preguntaves “què tal”, sempre responia  “em doloreja, però no em fa mal”. I somreia.

Riure i fer riure era lo seu. El Jaume parlava només dues llengües: català i castellà. Però dominava l’idioma universal de la conya. “Jo sóc de la broma! I la gent ho sap, i riuen, ¿que no ho veus que tothom em coneix?”, deia sempre. I tenia raó, vist totes les mostres de
condol rebudes.
 

Ostenta el récord de pernils guanyats al sorteig de Cal Galve. Els venedors de “cegus” el trobaran a faltar. Li agradava el pa amb  tomàquet, el fuet, el formatge, les olives trencades i fer “el traguet”. Potser massa i tot. Però ves què! Només tenim una vida. Ell va viure la seva tan bé com va saber, mirant sempre de no fer mai mal a ningú.

Potser no era especialment creient ni practicant. Els diumenges preferia anar al futbol que a missa. Però li sabia greu que blasfemessin  al seu costat. No deixava mai el pa panxa enlaire, i sempre l'hi feia el signe de la creu abans d'encetar-lo.

S'emprenyava amb els jugadors, quan mirava un partit per la tele. Corre cap aquí, centra cap allà. A vegades s’adormia sobre un diari  esportiu, o veient el Saber y Ganar. I els darrers anys oblidava els noms dels jugadors i dels equips contraris. Però un dels seus últims somriures va ser quan vam dir-li els punts que separaven el Barça del Madrid, a la lliga, i la prudència que malgrat tot demanava el  Guardiola. Tots sabem que el Barça tornarà a guanyar la lliga, i que l'avi -sigui on siguiseguirà somrient.

L'avi Jaume va marxar d’hora, amb la fosca, com si se n’anés a la vinya. Era bo, “de la broma” i del Barça. L'hem estimat sempre. I no  l'oblidarem mai. Continuarà vivint en els records de tots aquells que el van conèixer.

El seu llegat, poderós i incandescent, és el seu somriure.

En nom de la família, GRÀCIES a tots els que d'una manera o d'una altra ens heu donat suport aquests dies.

Jordi Benavente