El xòfer porta hores i hores donant voltes per Martorell i, al final, em troba a la plaça Germanes Maestre -tot ensorrat per la riuada, lloc on el pare i la mare van començar a viure ben casats- pujo al Mercedes i l’indico que anem a dinar de menú a Esparreguera pagant ell i jo tot el veure que el restaurant, aquest cop, té nom de bolet i el murri sap que la Múrgula es fa en zona sorrenca entre final de finca i començament de torrentada de bosc. Estic content, els criats han de ser persones intel·ligents i no imbècils rematats que diguin sempre que sí a l’amo. Com passa políticament parlant. Obeeix perfectament totes les indicacions i surt tot perfecte. Ni que estéssim al Japó nuclear sent l’únic imperi del món.
Em rebenta l’estómac de la sensibilitat quan el cuiner major a Mura dels postres indica al xòfer - es eñ segon, el primer el tinc ingressat a l’hospital per problemes de pròstata- que jo seria insoportable amb calés, adinerat. Trec la Visa alcohòlica i que carregui a costa de tot l’alcohol d’avui i demà. Què collons s’ha cregut! Qui paga, mana. Visca Catalunya, al revés.
Al matí havia perdut les claus del domicili. No se on visc. La bona dona m’ha acusat de borratxo quan telefònicament li indico que l’apunyalament a peu de carrer, tombat, amb el rostre ple de sang i té la collonada de ferir-me amb el blanc de la seva mirada. Estem al final del Pontarró. El primer crític assenyala que els 120 euros invertits en tel·les són “diners per-duts”. Quan penso que Van Gogh costa 2.000 euros la peça, això puja un colló i mig. El marxant menja pernil amb pa amb tomàquet en el “Miami” i el Torres-10 i la copa va al seu compte. “Está pagado”, respon l’amo del progrés universal. Tot acabarà a Santa Margarida. Alguns po-drem parlar de tu a tu i altres fotran el as fotent el paripé intemporal. L’art de la veritat i la mentida es trobaran en aquest enorme cementiri del riure. Fantasmes. A Can Carreras em trobo un aficionat del Barça content i pletòric perquè té dues entrades per la final de la Copa del Rei a València.
