El veritable terror s'amagava al llit dels avis. Dins del matalàs o del coixí, les xinxes esperaven que arribés la nit i se n'anessin a dormir. Llavors sortien del seu amagatall per xuclar-los la sang. En llargues fileres, com si fossin formigues soldats. I si algú encenia el llum, desapareixien, fent-se fonedisses com una al·lucinació. Vet aquí lo putes que podien arribar a ser les xinxes, segons expliquen els meus avis Jaume i Montserrat. Tenen 82 anys i les han vistes ja de tots colors, el què els converteix en experts en tota mena de penúries i en els millors assessors en aquest tema.
Ni zombis, ni vampirs, ni aliens... Aquests insectes diminuts ja eren aquí molt abans que els humans imaginessin tots aquests terrors de fantasia. Se'ls va combatre, i se'ls havia vençut. Però ara sembla que han tornat. «Són petites com una llentia, i negres», diu ella. «Marró fosc», diu ell. Ni volen, com els mosquits; ni salten, com les puces; però també xuclen la sang. «I quan les esclafes, si és que pots atrapar-les, fan un crec molt desagradable i deixen una taca de sang (humana, calenta) al terra», afegeixen.
«Les sentíem córrer, cric-cric-cric-cric-cric, molt ràpid. Per sobre el llit o pel somier. A vegades les notàvem quan ens passaven per sobre. Pels braços, per l’esquena, pel coll, per la cara», recorden els avis. «Els que tenien somier de fusta, en comptes d’un de ferro, ho tenien pitjor perquè les xinxes s’hi amagaven com si fossin termites. I deixaven una picada petita i menys molesta que la d’un mosquit, però tot plegat era molt emprenyador i estressant», asseguren. Són records de postguerra que m’expliquen els avis, després que comentar-los-hi una columna que vaig llegir al diari El País, segons la qual aquests hemípters tornen a protagonitzar portades i angoixes, a NYC, la ciutat dels gratacels.
Durant els anys 50 del segle XX, l’ús de l’insecticida es va generalitzar i la xinxa va deixar de ser aquella incòmoda però habitual companya de llit. «Els soldats, durant la guerra, n’anaven carregats, pobrets. Xinxes, polls, puces. Quan la mare els hi rentava la roba, que a vegades ho feia per fer-los-hi un favor..., doncs abans la bullia per matar totes les bestioles que hi duien enganxades», diu la iaia. «Una vegada, a la mili vam dir-li al tinent que teníem xinxes dins els matalassos i els coixins. I ens va donar permís per utilitzar Fogo (un dels primers insecticides): omplíem una ampolleta amb spray i ruixàvem els foradets del matalàs, on crèiem que s’amagaven. Com que aquella pudor les ofegava, al cap de poc sortien, i morien», recorda l’avi.
El problema (he llegit a Internet) és que al deixar-se d’utilitzar certs insecticides que mantenien a ratlla aquesta plaga, sembla que la invasió de les xinxes de llit ha tornat a començar. I aquesta vegada, com a les pel·lícules, venen més assedegades de sang que mai.
A la seva novel·la ‘Sense ni cinc a París i Londres’ (1933), George Orwell va escriure que «a prop del sostre hi desfilaven tot el dia llargues rengleres de xinxes com columnes de soldats, i a la nit baixaven amb una fam voraç, de manera que cada poques hores t’havies d’aixecar i fer veritables matances». Sembla que aquests petits xucladors de sang proliferen sobretot en llocs (en llits, vaja) de pas. Els quarters de la mili del meu avi; les habitacions d’hotels poc donats a la higiene en general i a les fumigacions en particular; les cabines del trens nocturns, etc. I sembla que també se n’han trobat en els llits de les cambres de certs creuers de luxe. Les xinxes ja coneixen, doncs, la manera de cobrir grans distàncies, i fins i tot de saltar d’una banda a l’altra de l’oceà.
La iaia m’ha arribat a parlar d’haver de ficar-hi «lleixiu», als matalassos. «O quantitats industrials de Fogo», diu l’avi. Jo tinc gravada a la memòria la frase d’Orwell: «cada poques hores t’havies d’aixecar i fer veritables matances».
Jordi Benavente
www.martorellnegre.blogspot.com
