Cabanes de troncs i pedres contra l’avorrida Play Station
Un land art de la ceramista Inga Freitas, a la Sínia, reivindica la imaginació dels jocs infantils i el contacte amb la terra en front dels parcs infantils prefabricats i la somnolència que provoquen els videojocs.
Per a l’artista, filòloga i ceramista martorellenca Inga Freitas (Barcelona, 1979), la Sínia –un dels últims enclaus salvatges del poble– tenia múltiples possibilitats. Per això el va triar com a escenari natural per dur-hi a terme el projecte final del curs que ha seguit a l’Escola Superior de Disseny i d'Art – Llotja: un land art sostenible, polisèmic i amb referències al món infantil, titulat Terra.
El primer que li oferia la Sínia era «la qualitat de la terra, que resulta idònea per coure-la i treballar-hi», segons l’artista. «Ja n’havia recollit altres vegades com a matèria prima per a les meves peces, però en aquesta ocasió no volia que la meva intervenció fos únicament destructiva», diu Freitas. Volia tornar-li el favor a l’indret, i va resoldre aprofitar l'acció de gratar el sòl per endur-se’n l’argila per recol·locar-ne una part i donar-li forma: faria un ‘land art’ –a l’estil dels de l’escultor britànic Andy Goldsworthy–, amb esferes brollant de la terra, «símbol de transformació i moviment».
L’altra qualitat que apreciava l'artista en aquest particular enclau era que li despertava la nostàlgia dels jocs i els móns inventats de la infantesa. «Més enllà del seu aspecte de deixalleria o de pipican gegant, la Sínia resulta un espai de lleure meravellós», diu Freitas. Un camp de batalla ideal on retrobar-se amb la terra, inventar cabanes i jocs, i on recuperar la imaginació desbordada de quan érem nens.
La ceramista assegura que va «meravellar-se» en descobrir-hi «cabanes fetes per nens del veïnat». Una feliç troballa contraposada a la «realitat esfereïdora» que suposa, segons Freitas, el fet que a pocs metres de la Sínia hi hagi un parc lúdic infantil prefabricat, on els nens «semblen porcs agarberats en els camions que van a l'escorxador, enlloc de porquets tots bruts de fang». La tecnificada però endormiscada generació de la Play Station contra la sana imaginació desbocada d’aquells que encara són capaços d’inventar joguines i móns de fantasia amb pals i pedres trobades al descampat del costat de casa.
I vet aquí la tercera pota de la intervenció de Freitas. Totes les deixalles i objectes que trobem si passegem per la Sínia (maletes, televisions, roba, plafons de plàstic) podien ser utilitzats per crear espais inventats, sales secretes, naus espacials, palaus, vehicles del futur. Les pedres que sortien de sota terra, quan la ceramista removia el sòl, també servien; per delimitar caminets o esferes.
Amb tot plegat, Freitas va realitzar una intervenció efímera (sotmesa a la intervenció del clima, dels humans o dels animals que fan cap al descampat) però carregada de simbolisme, que va ocupar-la gairebé totes les tardes des del 7 fins al 25 de febrer, amb algunes jornades de descans. «18 dies de sol i pluja», puntualitza.
Si s’hi acosten, potser encara podran veure les restes d’aquest land art. Com els vestigis d’una civilització antiga que es resisteixen a que el pas del temps els enterri del tot.
Jordi Benavente
http://martorellnegre.blogspot.com/
