Tinc un amic que es diu Fortunato. De petit li fèiem bromes amb la cançó d'en Torrebruno, aquell italià baixet que cantava el mític tema de "Fortunato, Fortunato, no es un perro ni es un gato". Ell suportava tot tipus de bromes assegurant que el fet d'haver nascut a Sort, combinat amb el seu nom, li garantiria una vida plena de fortuna. Res més lluny de la realitat.
La seva existència ha estat plena de cops de mala sort, barrejats amb una nul·la visió per endevinar el futur. El seu accés al món laboral es va produir al ser contractat per l'inoblidable paper higiènic El Elefante. Qui no recorda aquella tortura marró que semblava inventada per un sadomasoquista de la higiene íntima. Quan Espanya pregava per no patir diarrea i el meu amic semblava content amb el seu nou treball, va arribar el gosset de Scottex. Llavors tot va canviar per ell. Humiliat per un petit animal que passejava la suavitat per tot arreu, Fortunato va decidir estudiar electrònica. Aquesta formació li va permetre ser contractat per Sony. Recordo com estava de content el dia que ens va explicar en què consistia el seu treball. Va dir que li havien assignat a la divisió que fabricava un nou format de vídeo que es deia Betamax. Amb els ulls brillants d'alegria ens va explicar que es podrien enregistrar els programes de la televisió en una mena de cinta que anava dins d'un cassette. En aquell cas, però, va ser la cinta VHS la que va enviar-li de nou a l'atur.
Anys més tard, i després de provar fortuna en diverses empreses, va ser contractat en una companyia que fabricava disquettes d'ordinador. Ens va convidar a tots els amics a un dinar per explicar-nos que això era el futur. En aquest cas va ser el CD la invenció que va assegurar-li uns quants mesos a la cua de l'INEM. Tot i així, els seus esforços per treballar en una empresa de futur el van col·locar dins d'una nova televisió anomenada Quiero TV. Deien que el nostre país seria una mica més modern perquè tindríem la primera televisió interactiva. La realitat va ser que ningú tenia ni la més punyetera idea de què era això de la interactivitat i Quiero TV va ser un "quiero y no puedo". La vocació per l'electrònica no va poder amb el meu amic Fortunato. Després d'uns mesos segellant la cartilla de l'atur, va trobar feina a Toshiba. Un dinar al Port Olímpic amb tots els amics de la colla li va servir per anunciar-nos que l'havien contractat perquè la companyia estava desenvolupant un nou format de DVD d'alta definició anomenat HD-DVD. Ens va explicar que tindria no sé quants píxels de resolució i que el DVD estava més que mort. El que no sabia era que SONY, l'empresa que va fracassar amb el BETAMAX, guanyaria la guerra del mercat de l'alta definició amb un format que es diria BluRay.
Pel que em diuen, el meu amic cada dia està més deprimit. No se'n sap avenir amb tanta mala sort. De fet, des de llavors, i això va ser al 2008, ja no ens ha convidat a cap dinar més. Ja ho deia el meu avi: qui està de pega, amb els collons ensopega. La darrera notícia que tinc de la seva vida és que s'ha fet soci del Reial Madrid.
