Diu el David Trueba que comencem a fer-nos grans quan els futbolistes que admirem són més joves que nosaltres. La setmana passada em vaig adonar d'una segona possibilitat: ens arriba la plena maduresa quan els nostres ídols de l'adolescència comencen a morir-se . És el que vaig pensar al llegir la notícia de que havia mort el Gary Moore, un dels millors guitarristes que ha donat la història de la música popular. Va començar fent hard rock; tot i que va acabar la seva carrera dins del blues, un estil pel que fa temps que em sento atret. Crec que és la música ideal per posar una banda sonora al territori dels perdedors, dels abandonats, del dolor, de la tristesa… De fet, en anglès si dius I feel blue estàs transmetent una idea de pena, d'estar profundament abatut. No sé per quina raó però el blues s'adscriu perfectament a aquest submón del fracàs. Al mateix temps, és una música que pot estar carregada d'erotisme i sensualitat. No em preguntin per què. No ho sabria dir. Si tanques els ulls mentre escoltes un d'aquells blues carregats de malenconia pots veure locals obscurs, llums penetrant núvols de fum de tabac, cantants en decadència atacant sense pietat les ànimes de noctàmbuls ancorats en una barra plena de cercles d'alcohol…
Avui he sentit la necessitat de tornar a escoltar la música que durant tantes hores va omplir la buidor existencial de la meva adolescència. Perquè sí, jo també vaig ser un d'aquells adolescents perduts, acomplexats, solitaris i amb una autoestima sota mínims, que es va refugiar a la música, com ho podria haver fet en altres coses més nocives. He buscat la cançó que més va sonar als meus walkman (no s'havien inventat els iPods). Aquest tema es diu Empty rooms. I ara hi ha un vers que ha adquirit un altre sentit: loneliness is your only friend (la solitud és la teva única amiga). I és que ja l'adolescència em va murmurar petites cosetes a l'oïda. Em va avisar que, a mida que em fes gran, em visitarien noves idees i experiències, però que també havia d'aprendre a gestionar les pèrdues. Perquè perdria coneguts, amics, familiars i, també, ídols.
Recordo tardes senceres escoltant música en els tocadiscos dels amics de la colla. Recordo els interminables solos de guitarra de Gary Moore, la nota sostinguda durant trenta segons de Parisienne Walkways (una cançó que ara m'apropa perillosament a la llàgrima), les històries que ens explicàvem sobre altres grups de música… Però sobretot recordo l'adolescència compartida amb la música com a excusa. Avui, en un cotxe que anava cap a Barcelona per la B-23 sonava a tot drap la cançó més trista de Gary Moore. Porta per títol Johnny Boy. Per qui no l'hagi escoltat diré que té la tristesa profunda de les cançons tradicionals irlandeses, barrejada amb la bellesa de les millors melodies, aquelles que s'endinsen a l'ànima per recordar-te que segueixes viu. Sort que, com diu una cançó del Sr. Moore: still got the blues (encara tinc el blues).
