"Ens divertim treballant i ens sentim afortunats, però aquesta feina requereix estudi diari"

Anna Tobella i Príncep (Martorell, 1979) és una mezzosoprano martorellenca que acaba de guanyar al Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas els premis al millor català i a la millor promesa espanyola, tots dos atorgats pel Grup de Liceistes del 4t i 5è pis.
- Has sigut una de les 22 finalistes del concurs, d’un total de 468 aspirants. Com va anar el dia a dia?
La veritat és que l’ambient va ser molt agradable i l’organització va ser molt bona. De participants en coneixia pocs, però cadascú intentava estar molt concentrat en la seva pròpia feina per cantar el millor possible. Sempre hi ha una mica de nervis, és normal.
- Quines repercussions pot tenir un guardó com aquest?
Espero que aquests premis (tant els dos del Viñas com els dos que vaig guanyar a l’Aragall) serveixin per donar-me a conèixer a tot el món. Si més no, de moment ja m’han pogut escoltar tots els membres del Jurat, entre els quals hi havia no només cantants, sinó també directius de teatres molt importants.
- Com està el panorama de programació? De quina manera afecta la crisi al món operístic?
La crisi està afectant molt tots els sectors, per tant el món de la música també. Molts teatres i auditoris estan programant menys títols o directament cancel•lant produccions que ja havien organitzat. I tothom s’ho pensa molt més a l’hora de muntar un concert. És una cadena: els ajuntaments i les empreses disposen de menys diners per donar als teatres i per tant els teatres tenen menys diners per a les seves produccions. Això passa tant en grans teatres com en sales de concerts petites. Ningú se n’ha salvat. Però segur que aviat arribaran temps millors, n’estic segura. Costarà, però arribaran.
- Tornant als orígens, per què vas triar el cant i no tocar la guitarra o el saxo?
El cant com a tal està considerat un instrument. La diferència amb els altres instruments és que el “portem posat” en comptes d’anar-lo a comprar a una botiga d’instruments. Això sí, es comença a estudiar quan ja som grans. Tot i que hi hagi nens i nenes que estudien cant de petits, quan els canvïi la veu ho hauran de tornar a fer perquè el seu cos ja no serà igual. Per això, fins que el cos no està format del tot no es comença pròpiament a estudiar el que coneixem com a cant líric. Cada cas és diferent, però diguem que cap als 17-18 anys aproximadament podria ser una edat bona. Doncs bé, jo vaig començar a estudiar solfeig de ben petita, però el cant no el vaig començar fins els 19 anys al Conservatori del Liceu. Per què el vaig escollir? Doncs perquè m’agradava moltíssim cantar! Sempre he cantat, ja sigui per mi mateixa o en corals i, per tant, quan em va semblar que se’m podia donar bé m’hi vaig posar. De moment ni se’m va passar pel cap de dedicar-m’hi professionalment, però una cosa va portar l’altra i de moment no em puc queixar!
- Quines qualitats ha de tenir una cantant d’òpera?
Aquesta és una pregunta força complexa encara que no ho sembli. Bé, no cal dir que ha de tenir una bona veu. I “bona” no vol dir necessàriament “gran”. Això és important perquè de vegades es confonen aquests conceptes. Després ha d’actuar i cantar amb expressió i musicalitat per arribar a les persones que l’escolten. No tot és tècnica, sinó que també s’ha de saber expressar el que s’està cantant. I també és necessari ser molt disciplinat. Sovint qui no ho viu de prop pensa que un cantant té una vida tranquil·la i feliç perquè té una feina divertida. Evidentment, ens divertim treballant i ens sentim molt afortunats, però aquesta feina requereix molt d’estudi previ i diari. I a més a més, cal una gran concentració en tot moment: tant quan estudiem com quan actuem en públic, i també quan assagem. És una feina plena de pressions i inseguretats, però creieu-me que val molt la pena.
- El teu repertori inclou moltes obres de Mozart. Què té el compositor de Salzburg que te’l fa tan atractiu?
Primer de tot, és un dels compositors més importants i rellevants de tota la història de la música. Ja se sap, però sempre està bé dir-ho. A més va compondre tot tipus d’obres musicals, no es va dedicar pas només a la música vocal. La música de Mozart és plena de bellesa, matisos i riquesa musical. I simplement m’encanta! Sempre hi ha aquest component irracional que fa que ens agradi més una cosa que una altra. Però no només és tot això, sinó que la raó fonamental per triar-lo sovint és que és molt adequat per a la meva vocalitat. Jo sóc mezzosoprano lírica (que és un dels tipus de mezzosoprano que existeixen) i per tant la línia musical, la tessitura i l’agilitat de les composicions de Mozart s’ajusten molt al meu tipus de veu. Però no cal dir que també canto música de molts altres compositors, és clar.
- Podries compartir amb el lector alguna anècdota d’aquelles que passen desapercebudes per al públic?
D’anècdotes n’hi ha moltes! Però així que em vinguin al cap ara mateix podria explicar aquella vegada que cantava una òpera de Mozart precisament que es diu Così fan tutte i durant un fragment em lamentava perquè el meu noi se n’havia hagut d’anar a la guerra. Per això en aquella versió agafava un pot de nata en esprai i cantava mentre menjava compulsivament. Com aquell qui ofega les penes en la nata. Doncs bé, una mica més i m’ofego! Em vaig omplir massa la boca i quan em va tocar cantar vaig omplir de nata l’escenari! O també una vegada que cantant La Ventafocs amb el Petit Liceu vaig anar a canviar-me de vestit amb els segons comptats, com passa sovint. La cremallera va decidir trencar-se i no hi va haver manera de tancar el vestit per la part de l’esquena! Al final em vaig posar una tovallola com si fos un xal i vaig sortir a escena tota sofisticada per assistir a la festa de Palau amb el príncep i tots el convidats il•lustres. Ens vam fer un bon tip de riure!
- Ara que el teu caixet ha pujat, et podrem tornar a sentir a Martorell?
I tant! Quan vulgueu ja sabeu on em podeu trobar. I estaré encantada!
 

Andreu González i Castro