"La salut mental és cosa de tots: qualsevol de nosaltres podria ser pacient nostre". El missatge és contundent però no pretén espantar ningú, sinó implicar tota la societat en la difícil i no sempre evident tasca de “normalitzar” la situació dels malalts mentals. Va dir-ho José Antonio Larraz, psiquiatra i director mèdic de l’Hospital del Sagrat Cor-Serveis de Salut Mental de Martorell, que el passat diumenge 30 de gener al migdia va obrir les seves portes, com una activitat més proposada arran de l’exposició ‘Silencis forçats. Les persones i els trastorns mentals’ (al Centre Cultural fins el proper 6 de març), que pretén combatre l’estigma i la incomprensió que, en molts casos i encara avui, han de suportar els malalts mentals.
“No és ben bé una jornada de portes obertes perquè les portes del centre són sempre obertes: és més aviat un acte senzill perquè vegin l’hospital per dins”, anunciava Larraz a la trentena de ciutadans encuriosits per descobrir el psiquiàtric del poble. Entre els assistents hi havia l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve i la regidora de Benestar Social i Salut, Mercè Morera; entre d’altres. L’alcalde va acabar agraint-li al director mèdic del centre no només la visita en sí, “sinó tota la feina que feu diàriament”.
Ni sòrdid ni inquietant
L’acte va començar amb la projecció del publireportatge ‘Apostar por la salud mental’, que en quinze minuts repassa la vida de Sant Benet Menni, fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. A continuació, Larraz va fer una petita introducció per prevenir els visitants sobre el que veurien i sobre l’objectiu de la jornada: demostrar que els psiquiàtrics no són ni sòrdids ni inquietants, que “són com qualsevol altre hospital”. En cada pacient, va dir, “més que un cas hi veiem una persona a qui hem de sanar”. Les paraules del psiquiatra van donar pas a la visita guiada per algunes de les dependències d’aquest enorme hospital, especialitzat en salut mental i patologies de la gent gran, que anualment atén unes 2.000 persones, que hi passen temporades més o menys llargues, segons el tractament que precisin. Vet aquí, va destacar Larraz, la gran diferència entre els centres actuals, pensats per curar o pal•liar els trastorns mentals perquè els pacients puguin tornar a fer vida “normal” el més aviat possible, i els manicomis del passat, on s’hi confinava els malalts per protegir-los de la brutalitat de la societat, i viceversa.
Com un “balneari”
En poc més d’hora i mitja, els assistents van passar per una de les sis Unitats d’Hospitalització d'Aguts del centre, per la Unitat de Patologia Dual i, finalment, per la Unitat Sociosanitària. A la primera s'hi tracten els pacients psicòtics, amb trastorns afectius, de personalitat o adaptatius, en períodes que van de les 24 hores als dos anys, segons el cas. “Més del 50% acudeixen a nosaltres per iniciativa pròpia”, va dir Larraz. Però també poden anar-hi derivats d’altres hospitals o, en casos especials, conduits per les forces de l’ordre. A la segona, es fa front a les conseqüències de l'abús de drogues (alcohol, cocaïna, heroïna i cànnabis, en aquest ordre), i al perillós còctel resultant de la barreja d'aquestes conductes amb un trastorn mental previ o provocat pel consum de tòxics.
La tercera unitat s’encarrega de les convalescències i la rehabilitació física de persones grans. En acabar, un dels assistents va destacar “com n’arriba a ser de lluminós i espaiós, el centre”, mentre una senyora puntualitzava que, a més, “es veu molt net”, i una altra afegia que “sembla una mena de balneari”. L’objectiu anunciat per Larraz al principi de la visita, doncs, s’havia complert. Això sí, per no ferir sensibilitats, i també per preservar la intimitat dels interns, durant el recorregut es va evitar al màxim el contacte amb les persones ingressades, així com el pas per la planta de les demències.
Jordi Benavente i Vidal
