Dilluns, 17 de gener. Faig temps per anar a buscar la acreditació de premsa per assistir a l’entrega dels 3ers premis Gaudí de cinema al Teatre Artèria del Paral•lel de Barcelona. L’entrada al teatre, la catifa vermella, tot és tant estret i angost, tant casolà, com de poble... i tant divertit que és irresistible. La gent apretada i barrejada, periodistes que es confonen amb actors, directors i tècnics, educades empentes, ni un mal humor. Tots se saluden, riuen, esperen el torn per fer-se la foto, per sort no fa fred.

Passo una estona estranya allà, fotografiant, saludant a gent que feia temps que no veia (aquest somriure de la Llorens....), veient com entra primer en Jordi Dauder, feble, malalt de càncer, però carregat de vida; Lluís Soler, Núria Prims, les noies d’Elisa K, la gent de Pa Negre, Herois... i en Santi Ibàñez!... I comença l’espectacle amb Quim Masferrer com a presentador. Es va notar que en aquest país fa falta urgentment uns bons guionistes, perquè la presentació no va lluïr gaire. I els premis? Sense sorpreses. Gairebé tot cap a Pa Negre que potser és un dels films més interessants que hi ha actualment a cartellera. El problema és que amb tants premis a Pa Negre sembla que no es va pensar en films com Elisa K, que es mereixia com a mínim el premi a la millor actriu, l'Aina Clotet. Elisa K tenia cinc nominacions i Herois, 10! I l’atrevida i interessant La Mosquitera, que també va ser ignorada encara va rebre el premi al millor actor que va recaure a Eduard Fernández.

Un altre dels films guanyadors va ser Buried, que es va endur el premi per la pel·lícula en parla no catalana, així com el premi al muntatge. Altres films nominats que no van rebre res van ser, Los Ojos de Julia (així es va fer justícia), El Gran Vázquez (que mereixia un parell de bons premis) i Uruguay (tres nominacions) del director (?¿) Salomon Shang que a més també va portar aquell desastre que era La Llegenda del Innombrable (amb dues nominacions i que fa pensar que potser s’haurien de mirar què nominen).

El Gaudí d’Honor va ser més que merescut per Jordi Dauder que va fer un discurs d'agraïment en que reivindicava la necessitat de fer una cultura forta, a banda de la moda, una cultura en que entrés tot el que servís per enriquir l'ànima humana. El millor documental va ser pel film Bicicleta, Cullera, Poma, que feia un repàs de Pasqual Maragall amb l’alzeimer que va demostrar tenir molt sentit del humor a l'hora de recollir el premi. El millor film europeu va ser per la magistral La Cinta blanca de Michael Haneke, un film hereu dels millors Dreyers i que mereix tots els premis del món. Van ser uns premis justos, però a l'hora injustos. Tot per un sol film és una cosa que no fa massa gràcia. La resta de nominats també tenien els seus valors (deixant de banda Los Ojos de Julia). Es va trobar a faltar el factor sorpresa, la necessitat de potenciar films més petits, més valents i perquè no dir-ho, més indefensos al davant de les distribuïdores i els exhibidors que no accepten aquest tipus de productes i que veuen els films petits i ja no diguem els catalans més aviat com una nosa.