Hi ha espanyols i catalans espanyolistes que creuen de bona fe, però erròniament, que com que Catalunya pertany a Espanya des dels temps dels Reis Catòlics, doncs que ja no és procedent reclamant la independència després de més de cinc-cents anys. Si això fos cert, potser sí que caldria pensar-s’ho. Però el cas és que no és veritat.
La qüestió és que quan Ferran d’Aragó es casà amb Isabel de Castella, tots dos continuaren essent reis del seu país, però cadascú ho era només del seu país i no pas del país dels consorts. Aquests reis van tenir fills i, certament, l’hereu seria rei dels dos països, si les circumstàncies així ho disposessin. Quan Ferran enviudà i els nobles castellans el feren fora, ell per a evitar que els dos regnes passessin a mans d’un rei castellà, s’apressà a casar-se amb Germana de Foix a fi que un nou hereu català fos el rei de la Confederació Catalano-aragonesa. Ves per on, però, el príncep hereu es va morir molt oportunament pels interessos castellans, de noiet, i Ferran morí sense fills que els tinguts amb Isabel.
Efectivament, el rei de Castella fou també rei de la Confederació, si bé ni ell ni els seus descendents mai no van dir-se reis d’Espanya per la senzilla raó que Espanya no fou pensada com a nació fins a l’any 1714, i els reis celebraven Corts i juraven fidelitat a les lleis de cada país per separat. Les Corts de Catalunya continuaren celebrant-se a Barcelona, les del Regne de València a la ciutat de València, les d’Aragó a Casp o a Saragossa i les de Castella a Toledo o a Madrid. El rei era el mateix per a totes les nacions del que després s’anomenaria Espanya, però les lleis i l’idioma eren diferents i el rei les jurava a cada país per separat.
Una vegada documentat que fou el rei Felip V, el primer Borbón, francès, imposat com a rei de Castella pel seu avi Lluís, rei de França, que després de la conquesta dels Països Catalans, el 1714, amb el Decret de Nova Planta anul•là les lleis catalanes, prohibí la llengua catalana i declarà l’annexió a Castella, és quan comença a parlar-se d’Espanya, aviat farà tres-cents anys. Tanmateix, està ben demostrat que no aconseguí el seu propòsit perquè encara avui sabem que som Catalunya i és d’esperar que aviat podrem assolir la independència, solució definitiva de tots els nostres problemes.
